Jenny McCarthy en Oprah (Guerrers de la Mare)
Jenny McCarthy ens porta la història d'una mare coratge 's com cap altra que hagi vist mai.
Guerrers de la Mare: una nació de Autisme curació pares Against All Odds
Guerrers de la Mare :
Capítol 1: Obrir la llauna de cucs
Em va donar un pas cap a la cadira i després es va aturar ràpidament. Tot d'una, no podia posar un peu davant de l'altre. Vaig mirar a la bonica pols de vestit blau que havia comprat mesos enrere i no vaig poder deixar de avís que l'arena estava tremolant. Els meus genolls estaven fent clic en l'un contra l'altre com una nena a punt de dir alguna cosa a la classe per primera vegada. Com la gent es va moure ràpidament al meu voltant, em vaig quedar en aquest moment paralitzat pels esdeveniments que estaven a punt de desenvolupar-se. Vaig tancar els ulls per recuperar forces. Com vaig arribar aquí? Per què jo? Hauria estat molt més fàcil romandre en silenci i es barregen amb la resta del món sense que ningú sàpiga el meu dolor. Estic molt espantada. Estic molt espantada. Estic molt espantada.
"Jenny", va dir el tramoista. "Anem en viu en cinc minuts. Vostè necessita seure. "
Vaig mirar cap avall davant meu i va pregar a Déu que em donés força. Vaig obrir el meu cor i després va tornar a mirar el tramoista. Va posar la seva mà en la meva espatlla i va dir: "Oprah serà per aquí en un minut."
Els meus ulls es van omplir mentre a poc a poc va començar a caminar. Vaig sortir de l'habitació fosca en la qual jo havia esperat, tremolant i resant, i aviat va entrar en l'estudi, lluminós, amb llums i ple de dones. Jo sentia al so dels aplaudiments, però el to dels aplaudiments era diferent del que estava acostumat a sentir. No va ser una bufetada frenètic de les mans amb grans somriures a les cares de tots. Era un procés lent, profund i comprensiu. Em vaig asseure al meu seient i va mirar a la multitud. Vaig ser testimoni d'una habitació plena de cinc-centes dones que havien crescut ara en silenci. Ells em van mirar encoratjador i vaig prendre unes quantes respiracions profundes al centre de mi mateix.
A continuació, la sala d'encesa amb un aplaudiment, el tipus d'aplaudiments que s'excita i atrau a la gent als seus peus. Oprah acabava a l'escenari i va començar a caminar cap a mi. L'energia a la sala era electritzant. Ella tranquil · lament va saludar als seus fans, que estic segur que havia esperat durant anys a veure, i em vaig adonar de les mirades a la cara que ja era la pena la llarga espera. Ella va arribar al davant de mi i em vaig posar dret per abraçar-la. En qualsevol altre dia jo hauria rebut de genolls i va besar les ungles dels peus, però avui era massa important per al culte. Ella ho sabia i ho sabia.
Seiem i el tramoista, va dir, "dos minuts fins que en viu."
Oprah va somriure i va dir: "M'encanta viure!" I es va posar a riure a l'audiència.
Com ella va recollir les seves notes, em vaig inclinar i en veu baixa li va dir: "La meva intenció avui és oferir esperança, la fe, la recuperació".
Ella va somriure i va respondre: "Bé, llavors anem a dir-ho de nou. La intenció del programa d'avui és l'esperança, la fe, i la recuperació. "A partir de la seva energia en aquest moment, no tenia cap dubte que tenia raó.
"Estem en directe a ... cinc, quatre, tres, dos, un."
La veu d'Oprah es va fer ressò en el teatre, "Si el seu fill va deixar de parlar, no et mira als ulls, i la va ignorar per complet el món que els envolta, què faries?"
Havent estat entrenat al món de l'espectacle, sabia que tenia tan sols set minuts en aquest primer segment de explicar la meva història. Em deia a mi mateix: "No ploris, no ploris. Expliqui la seva història, Jenny. "Vaig prendre una respiració profunda i van començar a parlar en públic per primera vegada sobre els terribles esdeveniments que van tenir lloc en els últims dos anys.
Guerrers de la Mare: una nació de Autisme curació pares Against All Odds
Classificat com a: General
